FI D´UNA ETAPA!!!
Toca reflexionar…
La mama i jo ho farem plegats,
Comença un nou moment,
molt més fàcil que el que tanquem; però també ple de reptes…
Quan entres a la realitat
de la planta d’oncologia pediàtrica de la Valle Hebron, prens consciència… el
món es ple de situacions que ni tan sols la nostre ment pot arribar a imaginar.
Quan passes la porta taronja
que et transporta de la nostra realitat diària, amb molta més dolçor del que
saps, a un xoc brutal, una realitat desconeguda, una existència plena de pors,
angoixes, pena, tristor… Dia a dia aprens a posar un peu darrera de l’altre,
mirant de no caure, ja que tot el que ve es excessivament llarg.
Un dia t’adones que, tens
una rutina diferent, que només comparteixes amb aquelles persones que com tu estan
a l’altre banda de la porta taronja.
Primer creus que es un mal
sol, demà em despertaré i tot serà com abans,… però no…
Per què ha passat, que
injust, no puc amb tot plegat… Al final quan et poses al llit penses un dia
menys d’aquest foc que hem de passar.
Ara a per una altre
batalla…
Es torn d’agrair,
intentant no deixar-se ningú, si passa us demano disculpes per endavant.
Començant per l’Antonia
que cada matí porta el seu somriure i ens neteja l’habitació. El J.R. sempre
amb el seu bon humor.
A tot el meravellós equip d’auxiliars
i infermeres que han tingut cura de mi com a malalt i de la mama com la meva
acompanyant. Aguantant els meus crits, fent-me mels, donant ànims… i continuaria
enumeren sense parar… Escoltant a la mama en moments de no poder més, sempre un
bon consell, una bona paraula, un somriure ben maco…
Al gran equip mèdic de la
Valle Hebron per el tractament realitzat i fer possible aquest nou inici.
Al equip de Mestres de l’aula
hospitalària per la seva gran professionalitat, paciència, dolçor i amor a la docència,
per poder continuar la disciplina escolar.
I… GRÀCIES, GRÀCIES,
GRÀCIES… MIL GRÀCIES A tots i totes aquelles persones que d’una manera o un
altre heu estat en el nostre costat, plorant, rient, animen, escoltat, donant
suport…
Ha estat un camí molt
difícil, però amb tots vosaltres ha estat una mica menys pesat.
Aquí acabo… Ja que en algun
moment s’ha de fer. Una experiència que et fa diferent, però no es pot explicar
amb poques paraules.
SEMPRE HE DE TENIR PRESENT:
VULL SER FELIÇ, LA VIDA ES PRECIOSA. VISC EL ARA I EN AQUEST MOMENT, ES EL
QUE TINC.
PETONS MOOOLT GRAAANS!!!
MOLTA FELICITAT A TOTHOM
Eli,
ResponderEliminarUna vegada em van dir que només et podia ajudar d'una manera: escoltant-te. I és que ni per un segon podem sentir el que tu sents, perquè supera la capacitat humana de resistència. El dolor de veure patir al límit un fill és el pitjor que et pot passar a la vida. Però tu, amb la teva manera de ser ens has fet partíceps d'una "engruna" del teu dolor i desenes de persones hem sigut pares, mares i germans del Roger. Admiro la teva valentia i sempre em tindràs per escoltar les teves "reflexions" o el que calgui.
Ho has explicat d'una forma tan sincera que se m'ha posat la pell de gallina. I només et puc dir una cosa més: ENDAVANT
recordes el proverbi japonès. "no diguis és impossible, digues que encara no ho has intentat" Ja ens queda desfassat, ho hem intentat i el miracle ha passat.
Us estimo molt, Carme
Fa dies que no ens connectavem al estar fora de casa i no tenir ordinador i ara veiem que ho hem fet en el millor moment: en el moment de noves il·lusions, d'haver superat en escreix el pitjor, els dubtes, els temors...
ResponderEliminarPoc podem dir: sou fantàstics, sou un exemple per a tothom i que amb força comenceu el nou camí.
Us estimem
Familia pons frias
Molta sort en aquesta etapa,els nens com tu per a mi sou super herois,una forta abraçada
ResponderEliminarHola Roger.
ResponderEliminarLa teva reflexió m´ha agradat molt i m'ha emocionat. Crec que molts hauriem de tenir present el que tu dius que sempre tindràs present.
Gràcies per fer-nos recordar les coses importants de la vida...el ritme frenétic del dia a dia sovint fa que ens nóblidem.
Una abraçada molt forta a tu i a la teva mare.
Teia (mare Carlota Magrans) i familia.
Hola Elisabet i Roger!
ResponderEliminarMoltes gràcies per compartir les vostres reflexions amb nosaltres...
Només us volia dir que, tot i que ens és impossible posar-nos en el vostre lloc, el fet de que durant aquest temps hagueu compartit molts moments del vostre dia a dia amb nosaltres ha fet que haguem estat molt més conscients de que hi ha una porta taronja i que no podem viure d'esquena a la realitat que hi ha al darrera.
Gràcies pels vostres missatges vitalistes que ens donen tantes lliçons!
I ja ho sabeu, us seguim acompanyant en aquesta nova etapa!
Un petó fortíssim,
Elena
Hola Elisabet i Roger
ResponderEliminarEns han emocionat i agradat molt les vostres reflexions .
Us enviem molts petons de xocolataaaaaaaaaaaaa i us seguim acompanyant en aquesta nova aventura que ja ha començat.
Mireia Serra i família.
-Deu, que forts que sou tots 2!!! Formeu un gran equip. I ara, a per l'última etapa.
ResponderEliminarÉs impressionant, com podeu estar tan guapus amb el que està caient?Quina foto més maca
per cert, el comentari anterior és meu. I jo sòc la Mª José (de la feina)
ResponderEliminarHola Roger,
ResponderEliminarsoc la Èlia, aquest any tornem a estar a la mateixa classe i et felicito l'aniversari amb una miqueta de retard!!!! A veure si aviat pots venir a l'escola, et toca la Tere i estem a l'edifici gran i anem al pati gran.
Moltes felicitats de part meva i la resta de la familia (Martí, Marcel, Ignasi i Claudia).
Campions! El món és millor perqué vosaltres hi sou. M'ha quedat molt cursi però és la veritat. Abraçades per a quan les necessiteu.
ResponderEliminarSeguint amb les “cursilades” que no ho son, només dir-vos que no hi ha prou bons qualificatius per poder explicar tot el que penso de vosaltres. Roger ets un heroi i la mama, a més a més de que es la mama, també es una heroïna.
ResponderEliminarUn petó molt fort!
Mendola-Manresa