miércoles, 23 de septiembre de 2015

Avui toca bufar 12 espelmes!!!.

Bon dia vida meva. Avui fa dotze anys va neixer la història d'amor més increïble, meravellosa, bonica... que hagués pogut imaginar. El teu somriure em va canviar el món.  Celebres la vida segon a segon cada dia. La felicitat està dins teu. Estàs lluny dels meus ulls, però no dels meus pensaments. Estàs a la meva ment per lo tant sempre en el meu cor. Lluito a diari per superar el teu dol que no significa que no visquis dins meu. Mai ausent sempre present. El que ens mata és el que ens impedeix viure i tu vas ser el mestre en donar-me aquesta gran lliçó. Intento: Tanco els ulls obro la meva ment, penso en un bonic moment visqut amb tu, quan el somriure és dibuixa en els meus llavis, obro els ulls i el meu cor està feliç. Gràcies per tenir cura de mi. Moltes felicitats Roger allà on estiguis. Que tinguis una festa fantàstica com tu saps celebrar les coses. T'estimo molt amor meu. T'envio un petó supermegadolç i una superabraçada de les teves carinyo. El nostre tàndem per pedalajar jo sola pesa massa. Et "faig de menos". Vola, salta, juga... Sigues lliure vida meva.

miércoles, 20 de mayo de 2015

10 MESOS I 28 DIES...

                                                                     

Ja fa molts dies que no t’escric, vull trobar la rutina per fer-ho, però no hi ha manera. En papers, en una llibreta, en un bloc privat que vaig obrir. Suposo que em costa, al no obtenir resposta... i per altres motius, que ni sé i... si sé... Saps el 23 de juny del 2014, el dia del teu funeral rei, ... Quan vaig arribar al tanatori de les Corts, després de 24 hores de la teva mort i sense veure’t, el nostre retrobament, estaves en una urna de vidre com la Blancaneus, esperant la teva princesa que vingués a donar-te el petó per despertar, com si d´un conte es tractes, però a tu  t’havia tocat el petó del son etern. Aquell dia per sobre de tota la revolució de sentiments, emocions... prevalia la pau tan merescuda que tenies.  La mort en si, no es el dia X, si no al dia a dia, que deixes de tenir experiències, records... per compartir, i cada dia que passa la mort es més concreta, més intensa i dolorosa. T´hagués  agradat tot molt. Tot i ser el pont de Sant Joan, varen venir molts amics, moltes persones que t’estimen. Va ser molt emotiu, bonic... Amb algunes cançons de les nostres.  Estaries encantat, com t’ho deies, bé es macabra i absurd això. Va ser una gran mostra d’amor, carinyo, solidaritat...per totes les persones que et varen acompanyar tot el camí de la malaltia. Es impossible no estimar-te, ... tot tu ets amor. Et mereixes tot i més, però desgraciadament, ja no puc fer res per tu. Només aquestes coses parlar del teu record, les nostres vivències, veure fotos, escriure... tot i que al final, no sé si ho faig per tu, o egoistament per mi.


10 MESOS I 28 DIES!!! Del teu últim batec. Els teus llavis es van tornar morats, les teves ungles blaves, la teva pell blanc transparent, la teva calor corporal en fredor, tot i que amor meu quan va fer una estona que t’havien declarat clínicament mort, vaig voler quedar-me amb la sensació de la teva  escalfor i la suavitat de la teva pell. Estava al teu costat, amb el teu cos sense vida; al despullaven, al posaven en una bossa i finalment la tancaven. Els teus ulls ja closos es quedaven en la foscor més absoluta, amb la por que li tenies, sense ja poder badar boca per dir OBRIU EL LLUM. I llavors per primera vegada, et perdia de vista, et portaven a la morgue, era el principi d’una nova etapa, no una nova vida. Una vida sense tu...(Trobo a faltar Bon dia mama, amb el teu gran somriure dibuixat als teus llavis. Trobo a faltar les teves abraçades que trencaven els ossos,  la dolçor dels teus petons, els teus t’estimos constants, ... i sense poder veure com has crescut un centímetres, com t’inventes un nou monstre, heroi, historia..., comentar un cinema, anar de vacances, enfadar-nos, passejar agafats de la mà, compartir un àpat,... sense poder enamorar-te, sense poder assaborir  el gust d’un petó, sense poder sortir amb els teu amics i fer de nen, adolescent, adult... sense poder fer alguna malesa  i fer-me enfadar, sense poder ser, ni fer... i una infinitat de... sense, sense, sense... SENSE VIURE!!!
He aprés tan de tu, Roger...  CORATGE (que no vol dir no tenir por), VALENTIA (la conquista de la por),  VOLUNTAT (lluitar pel que es desitja), PERSEVERANCIA.... i diàriament un miler de lliçons de vida en la teva curta vida però,  intensa.
Lluitar, fer... les coses per tu eren tan senzilles...  
Saps carinyo malgrat la teva absència , la vida té bellesa. Estic aprenent a viure sense tu... A vegades sento una soledat immensa i d’altres ets a tocar... Hi ha molts moments que el cor em fa mal, però faig per gaudir-ho per que s’ho val. Miro la vida amb uns altres ulls i veig més intensament, com si part de la teva mirada estigués amb mi, assaboreixo el menjar com mai ho havia fet com tu que ho trobaves tot bo, exquisit..., els tactes..., les olors... Tinc molta sort de tenir persones meravelloses al costat, que m’estimen, em cuiden i que m’empenyen amb molta força. Puc no parar de dir noms...  però hi ha tres persones que potser són les que m’estan soportant molt més i les que m’han donat més. En Josep i en Guillem, els estimo moltíssim, més que moltíssim, són realment especials, moltes, moltes, moltes... GRÀCIES.  I a la feina tinc la meva fantàstica companya la Nùria, moltes gràcies, t’estimo.

La teva ànima, esperit... en el infinit inunda amor, alegria, felicitat, força vital... al teu voltant. LLIURE I FELIÇ. La teva llum brillarà sempre en el meu camí.

T’estimo moltíssim Roger i et faig molt de menos.


               “Hazlo ahora, el futuro no sé le promete a nadie” (Wayne Dyer).